La història des del segle XVI fins al segle XVIII (un període de decadència)- En el segle XVI - En el segle XVI, en el temps dels sants, com ara Sant Gaietà (1480-1547), Sant Ignasi de Loyola (1491-1556), Sant Josep de Calassanç (1557-1648) i d’altres, destaquen les seves grans manifestacions per evitar la fam que provoquen les guerres i l’avarícia. Per promoure i recordar l’assistència als afamats i sense sostre, a través del Pessebre, es vol recordar el rebuig a l’hospitalitat que féu el poble palestí de Betlem vers Maria i Josep. Tot fou prolongat i augmentat, en el temps, pels nombrosos col·laboradors dels Sants, que proclamaren fer el pessebre popular dins una església per recordar a la noblesa i als senyors adinerats, la solidaritat amb els súbdits afamats i sense sostre. Ells són uns dels tres sants que reberen el Nen Jesús als seus braços i proclamaren el pessebre durant tota la seva vida en diverses manifestacions. Sempre es basaven en l’exemple d’una família humil que un dia tingué un fill en un lloc sense sostre (ocupes). Els sants van influir enormement amb els seus sermons, en especial en temps de Nadal, i van fer els pessebres, a les esglésies i a totes les capelles familiars dels palaus, per voler expressar i recordar “que en temps de Nadal ningú ha de viure amb fam i sense sostre”. S’havia de evitar la pobresa. El pessebre representava el símbol visible d’acceptació i recordatori, a la noblesa i al públic, del compromís de l’acolliment dels nostres pobres. Revisant l’historià, fou un temps de gran pobresa. Així, el pessebre ens vol recordar la manca d’hospitalitat que tingué el poble de Betlem vers la Verge i el seu espòs Josep, com ens diu la frase de l’evangeli ”No trobaren hostatge per aquella nit”. El Pessebre fou la forma de manifestar-se davant dels seus companys i així mostrar el rebuig vers aquesta història escrita. L’exhibició de pessebres s’inicià en les esglésies, els palaus dels reis, comtes i ducs. i ràpidament s’estengué a tots els altres palaus de les corts europees i a les famílies dels mestres gremials o gent adinerada.
El xiprer es un símbol o senyal d’acolliment i d’hospitalitat, avui desconegut a Catalunya. Davant la porta principal de les masies catalanes, hi ha, o hi havia, el xiprer, símbol d’acolliment i d’hospitalitat. Era un senyal per al passant, visible des de gran distància. Si flanqueja un xiprer davant la porta principal d’una masia, significa, que, tot passant, té dret a rebre un tros de pa i aigua; si eren dos xiprers, a més de pa i aigua, una persona podia hostatjar-s’hi per una nit. Es desconeix l’origen i quan començà aquesta tradició. Sens dubte, va ser molt present en el segle XIX i a principi del segle XX en la comarca del Penedès i del Garraf. Així es complia amb les normes a la masia de Can Pou-d’en-Jan (Sitges) fins l’any 1960.
f.C01 Escultura de Sant Gaietà (1480-1547) a la cripta de la capells Sixtina de la Basílica de Santa Maria la Major a Roma. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
«AQUÍ SANT GAIETÀ, PER INSPIRACIÓ DEL DIVI JERONI, QUE LES SEVES RESTES MORTALS JEUEN A LA BORA, REBE EN ELS SEUS BRAÇOS AL NEN JESÚS DE MANS DE LA VERGE MARIA»
f.C02 Placa commemorativa, a Sant Gaietà, de la celebració de la seva primera missa en la cripta de la Basílica de Santa Maria la Major a Roma. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
«EN AQUESTA BASÍLICA (DEDICADA) EL PESSEBRE DEL CRIST EL SENYOR I QUE RECORDA ELS LLOCS SANTS DE PALESTINA, IGNASI DE LOYOLA, FUNDADOR DE LA COMUNITAT DE JESÚS, CURULLAT EL SEU SASERDOCI A VENECIA EL 8 DE LES CALENDES DE JULIOL DE 1537, DESPRES D’UNA PIADOSA I PROLONGADA PREPARACIÓ CELEBRÀ LA PRIMERA MISSA EN LA NIT DE
LA NATIVITAT DEL SENYOR DE 1538»
f.C03 i C04 Plaques commemoratives, a Sant Ignasi de Loyola (1491-1556), de la celebració de la seva primera missa en la cripta de la Basílica de Santa Maria la Major a Roma. Fotografia d’Ignasi Carbonell.
L’any 1522, segons un inventari de la Catedral de la Santa Creu de Barcelona, i reflectit en els escrits de mossèn Mas, canonge de Barcelona, hi havia un pessebre molt apreciat, d’orfebreria que és probable que fos espoliat per algun botí de guerra o per socórrer alguna epidèmia o la Pia Almoina. L’any 1524, apareixen en l’inventari de la Catedral de Vic, unes figures de fang policromades, i l’any 1585, unes altres figures tallades amb fusta policromada.
Sabem que, a Laguardia (La Rioja Alavesa), des de fa ja quatre-cents anys, hi ha un teatrí on hi ha la tradició de representar escenes de la Infància de Jesús. A finals del segle XVI o a inicis del segle XVII, cada any, a l’església parroquial de Santa Maria la Real de Laguardia se celebren tot un seguit de funcions en un teatrí de guinyols (titelles), amb escenes de la Infància de Jesús. Es representa un sol capítol per dia festiu corresponent: Nadal, el Naixement; Any Nou, la Presentació en el Temple; per Reis, l’Epifania; i la Fugida a Egipte, el diumenge després de la Candelera. Són quatre funcions amb titelles moguts per sota de l’escenari, en l’altar lateral, dedicat a la Immaculada, de l’esmentada parròquia.
C05 Un instant de l’escena del Naixement amb titelles, de la parròquia de Santa Maria la Real de La Guardia, a la Rioja Alavesa.
C06 Una titella (Fugida a Egipte) de la parròquia de Santa Maria la Real de La Guardia, a la Rioja Alavesa.
- La segona meitat del segle XVII - Tots els col·laboradors dels sants van proclamar la caritat per reduir la fam, i més en temps de les festes de Nadal, per crear un vincle amb els desvalguts. Per exemple, hi ha l’ampliació dels pactes de guerra amb el famós pacte de Pau i Treva, institució medieval considerada com una mesura humanitària, establerta per l’església catalana, per tal de mitigar l’estat d’inseguretat i de violència durant l’alta edat mitjana, el qual aturava la guerra en temps de Nadal, per decret de “Pau i Treva” promulgat pel Comte de Barcelona i imitat per altre comtes i reis.
En principi, la Pau i Treva era una aturada de la guerra en les festes de Nadal, que posteriorment fou ampliada per la setmana santa, festes patronals o dels reialmes d’Europa. El cas és que, dels 365 dies de l’any, solament se’n podien guerrejar 165.
El primer Pessebre Popular de Sobretaula Eclesiàstic, del qual hi ha referència escrita, data de l’any 1562. Fou un document dels Pares Jesuïtes de Praga, avui Rep. Txeca. La carta es dirigida al Vaticà i ens descriu un pessebre popular eclesiàstic de sobretaula que fou presentat en l’església de la comunitat amb molta rellevància.
f.C07 Edifici del convent dels Pares Jesuïtes de Praga , avui l’any 2005 és el Ministeri de Cultura.
El document, que es conserva, dels Pares Jesuïtes de Praga ens descriu que: «fou presentat un Naixement de sobretaula amb suro per fer muntanyes, terres de diversos colors, pedres de riu, molsa, branquillons per simular els arbres, figures estàtiques, tot damunt d’una taula». És el que ara es coneix com a Pessebre Popular de Sobretaula.
El primer Pessebre laic es mostrat l’any 1567 a Itàlia dins la capella d’un palau aristòcrata. El document descriu que la Duquessa d’Amalfi, Constanza Picolomini d’Aragó, presentà un Naixement amb 167 estatuetes estàtiques.
Així, en les capelles dels palaus dels reis, comtes, ducs i nobles de l’arc Mediterrani s’exhibeixen els pessebres populars de sobretaula. Ben aviat, s’estenen per tots els palaus i cases dels mestres gremials d’Europa. Alguns mestres gremials són persones més adinerades que molts nobles.
L’arc Mediterrani està format per les regions marítimes des de Sicília, passant per Nàpols, Gènova, la Provença, Llenguadoc, Rosselló, Catalunya, Múrcia, Andalusia i les Illes Balears. En aquestes zones, el pessebre sempre es representava amb un mínim de sis figures: l’àngel anunciador, la Verge, Josep, el Nen Jesús, el bou i l’ase”.
- El segle XVIII - El pessebre ja ha arribat a tots els racons d’Europa. Aquells pessebres rics i artístics, que van realitzar els mestres escultor, per als retaules de les esglésies i capelles de tots els palaus dels nobles, van perdre el seu interès i es crearen unes figures barroques amb vestits de tela brodada amb fil d’or i d’argent. Aquestes nines o figures, amb freqüència, foren vestides per les senyores de les corts, i alguna, per la pròpia reina. És ben conegut com la reina Maria Amàlia de Sajònia, esposa de Carles III de Sicília (regnà de 1735/1788) col·laborava a vestir les figures dels pessebres de Palau cada any *3.1. Per a la reina era una distracció el fet de poder cosir i brodar els vestits per col·locar en un maniquí del pessebre. La Sagrada Família i els tres Reis Mags, se’ls revestien amb gran qualitat. La cara d’alguna figura (maniquí) del pessebre, com ara la del rei blanc, era caricaturitzada amb la semblança del rei Carles III, el rei de Nàpols, que més tard fou rei d’Espanya. També existeix ja en el segle XVII, la del rei Francesc I de França i la de Don Carles I d’Espanya, que fou pintat com rei blanc en un conegut quadre de l’Epifania flamenc, així com la miniatura que hi ha en el manuscrit del Breviari de don Carles I. Altres figures complementàries eren caricatures dels governants com ara: el governador, el batlle, el cap dels guardes reials, el cobrador de contribucions o gent d’un ofici gremial de la vila, com ara el carnisser, el taverner, el baster, el frenader, el metge i d’altres personatges locals ben coneguts en el seu temps i lloc. Així, ens deixaren grans col·leccions de figures vestides i amb els oficis artesans del temps. Són les famoses figures vestides de Nàpols i Sicília, com la col·lecció del Rei Carles III (regnà de 1735 al 1759), on bona part es conserva com a fons del tresor del Patrimoni Nacional en el Palau Reial de Madrid.
f.C08 La miniatura representa l’adoració dels Reis Mags. Segons algun bibliotecari del Monestir d’El Escorial, un dels tres Reis, representa a don Carles I. És el breviari de l’Emperador Carles. Còdex del segle XVI de escola Flamigera. Biblioteca del Monestir de l’Escorial.
El Dr. D. Angelo Stefanucci d’Itàlia *3.2, ens fa saber la popularitat que arribà a tenir Carles III amb els pessebres i els pessebristes. Ho descriu així: “Carlos III hizo construir un Pesebre en el que colaboró y contribuyó con sus conocimientos de mecánica. Los ricos atavíos de los Reyes Magos fueron cosidos personalmente por la reina María Amalia y sus damas de la corte. ......
........ El rey y la reina, al llegar el tiempo navideño, acostumbraban a visitar con gran pompa los Pesebres de sus súbditos; así admiró el Belén de don Muzio Nauclerio, elogiándolo calurosamente.
En el siglo XVIII, en Nápoles, había alrededor de 400 iglesias y millares de familias napolitanas que armaban el Belén, y eso se debe en gran parte al famoso padre dominico Fra Gregorio María Rocco, quien hizo la difusión del Pesebre y fue la meta de su vida. .......”. Així com sant Gaietà i sant Ignasi proclamaren tant el pessebre popular eclesiàstic per al temps de Nadal durant la primera meitat del segle XVI, fra Rocco ho féu en el segle XVIII.
Carles III i la seva esposa Maria Amàlia portaren els primers pessebres napolitans a Madrid (Castella). Això provocà les comandes de pessebres napolitans en gran nombre, per tal de fornir la noblesa castellana de pessebres populars de semblant categoria, sense oblidar que el regne de Nàpols-Sicília pertanyia al regne d’Espanya, heretat de Catalunya. Els napolitans també reberen nombroses comandes de Sajonia, on pertanyia la reina Maria Amàlia, tot i ser un regne apartat del Mediterrani (Centre d’Europa), i d’àmbit fred. La comanda fou realitzada en temps de coneguts mestres escultors: la sevillana Lluïsa Roldana, el català Ramon Amadeu i el conegut murcià, de pare napolità, Francesc Salzillo.
f.C09 Retrats dels mestres artistes: Ramon Amadeu (Barcelona) i Francisco Salzillo (Múrcia i de pare napolità).
A finals del segle XVIII - Una visible decadència aparegué per al pessebrisme a l’Europa Central. Els figuristes napolitans i els pessebristes foren molt agosarats, ja que caricaturitzaven els governants, reis, papes, cardenals i d’altres. Eren caricatures que no tothom acceptava.
En les esglésies i monestirs es produïen veritables cues per veure els pessebres, ja que la gent del poble volia saber de qui es burlaven els pessebristes aquell any en el pessebre.
Això molestà i provocà tot un seguit de desavinences entre pessebristes i governants, i en especial la clerecia. De retruc, arribà fins a la Santa Seu. Fou ben visible en el bisbat de Magúncia. Durant la revolució francesa, la Santa Seu i d’altres clergues i governants prohibiren l’exhibició dels Pessebres en esglésies i monestirs, atès que se sentiren molestos pel caire burlesc de les figures complementàries del Pessebre. La Santa Seu i alguns clergues restringiren els Pessebres a la mínima expressió, i aleshores, es representà solament el misteri del Naixement de Jesús o l’Epifania, amb figures serioses, i s’eliminaren les caricatures o semblances.
Així l’any 1787, Josep II, corregent dels estats dels Habsburg, proclamà un decret que prohibia l’exhibició de pessebres en esglésies i monestirs. El bisbe de Ratisbona, amb motiu de les contínues crítiques, prohibí l’exhibició de pessebres en esglésies i monestirs amb data de la vigília de l’Epifania, 5 de gener de l’any 1789. D’altres decretaren reduir el pessebre a una sola escena, “El misteri del naixement de Jesús”, limitant-se les figures, i es creà un gran precedent fins als nostres dies, en l’Europa Central, en representar solament el misteri o el Portal de Betlem.
L’any 1796, la Revolució Francesa, decretà la prohibició de l’exhibició de pessebres en esglésies i monestirs. El professor Josep M. Garrut ens comenta que durant la Revolució Francesa -como había hecho dos siglos antes la intolerancia rabiosa de los calvinistas- s’apropiaren, vengueren, dispersaren o cremaren la majoria de las peces de pessebre, dels palaus i esglésies de l’Europa Central, més valuoses.
L’any 1803, el comissari de Francònia suprimeix de socarrell tota exhibició de pessebres. A Roma, en el cor de les autoritats del catolicisme, sense arribar a prohibir-lo del tot, es van oposar a la seva difusió i van sotmetre la seva composició a normes precises. El professor Josep M. Garrut, de Barcelona, relata que, en un quadre o panorama del museu de Marsella, hi ha un text, que diu: “No comprendo por qué no se prohiben en los templos estas indecencias de representar a los pastores, los profetas y las sibilas. Hemos tomado estas bufonadas, de los españoles y de los italianos”.
El professor Josep M. Garrut també descriu molt clarament aquesta situació: “El pessebre entrà en una fase de decadència religiosa i governamental”, i hem de reafirmar que en l’Europa Central fou el guirigall.
Els governants i la clerecia consideraven que era antireligiós i provocador veure’s retratats en el pessebre, i a d’altres els molestava que hi fossin representats. Avui es repeteix la mofa amb els ninots o figures de les Falles a València, Alacant, ... o als programes de ninots polítics de la televisió i els acudits polítics en temps de Nadal, o les col·leccions de caganers polítics i d’altres personatges populars a Catalunya, o el joc de figures que formen un pessebre de polítics de frança, l’any 1997. Aquests fets poden recordar el pessebre napolità del passat.
f.C10 - Figures de polítics francesos, representen un pessebre, l’any 1997. Anònim. Col·lecció particular.
El pròxim escrit serà “L’evolució històrica del Pessebre (IV)” – La influencia històrica del pessebrisme català, des de finals del segle XIX fins avui, segle XXI.
Notes
*3.1 El rei Carles III de Sicília (1716-1788), fou proclamat l’any 1735 rei de Nàpols-Sicília pel seu pare Felip V, Rei d’Espanya. El nomenà quan es casà amb la princesa Maria Amàlia de Sajònia. Ells convisqueren i compartiren, com a habitants de la ciutat de Nàpols i Sicília, durant els 24 anys del seu govern (1735-1759). L’any 1759, en morir Ferran VI, el seu segon germà més gran, el succeí a la corona d’Espanya com a Carles III i fou aleshores rei d’Espanya i de Nàpols-Sicília els anys 1759 al 1788.
*3.2 El Dr. D. Angelo Stefanucci d’Itàlia fou elegit l’any 1954 com segon Secretari General de la UN-FOE-PRÆ (Federació Universal de Pessebristes).
És un fragment de la lliçó magistral exposat en el I Congrés Internacional de Pessebristes, el 1952 a Barcelona.
-
Figures de l’artesà Jaques Prouget de Llenguadoc. 
Un fragment del vitrall de Sant Paulí de Nola del primer finestral de la façana de la Catedral de la Santa Creu a Barcelona. Fotografia de Ramon Ferrando.
El reliquiari del Pessebre que presideix la cripta del altar major de la Basílica de Santa Maria la Major a Roma. 
